JOSEP MANEL XIMENIS

(6) Sobre com reduir costos.

Des del final de la dictadura, els Ajuntament han millorat força el seus serveis, les seves infraestructures, els seus equipaments...i en general s’ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans gràcies a aquestes millores. S’ha passat d’una administració reguladora, pendent de garantir serveis bàsics, a una administració generadora de qualitat de vida. Ara bé, l’arribada de la crisi econòmica ha fet evidents els problemes amagats dels nostres ajuntaments: el manteniment d’una certa burocràcia –rèmora del passat–, la baixa productivitat i la poca transparència en els processos, les decisions i les gestions. També s’ha evidenciat la politització d’espais administratius a on la gestió hauria de ser professional i sense intromissions dels agents polítics.

Un dels reptes més urgents de l’administració municipal és fer més eficients els seus processos. S’ha de treballar més i millor, amb menys rigideses i amb més polivalència de funcions. S’ha de simplificar els processos, tràmits i gestions per optimitzar recursos i donar millor servei al ciutadà. Però sempre respectant i preservant l’estat de dret, que és la garantia màxima que no hi haurà discriminacions ni privilegis i que ha estat una de les grans conquestes d’aquesta fase pseudodemocràtica en la que ara ens trobem i al qual no podem renunciar –entrarem en una veritable fase democràtica quan el poder municipal recaigui de forma real en mans de la gent del poble, per la via de la participació ciutadana–.

Dins d’aquesta millora general que s’ha d’aplicar a la gestió municipal, la reducció de costos innecessaris és primordial.

Quan parlem de costos i la possibilitat d’establir mesures per reduir-los, primer de tot el que hem de fer és tenir un clar coneixement dels diferents tipus de costos, per després poder introduir mesures per minorar-los o corregir-los.

Els cost és l’esforç, o el sacrifici, econòmic que s’ha d’efectuar per aconseguir un objectiu, ja sigui econòmic o social. És un concepte econòmic que influeix en el resultat d’un exercici. Hi ha diferents formes de classificar-los en funció del sector econòmic que s’estudiï però, atès que estem parlant d’economia municipal i no d’una economia de producció, farem la següent classificació: costos de personal, costos d’estructura, costos sumptuaris i costos de finançament.

És prou evident que per fer funcionar un organisme, ja sigui públic o privat, s’ha d’assumir que existiran uns costos inherents a aquest mateix funcionament i que la reducció d’aquestes costos no ha de provocar el col·lapse del sistema, altrament el que estarem fent és un mal servei als ciutadans.

Malgrat que les mesures a aplicar per reduir els costos detallats anteriorment ,són diferents en cada un dels diversos tipus de costos, sí que existeix un denominador comú per poder-los controlar i reduir: uns bons procediments, clars, transparents i coneguts per tothom. Sense procediments no existeix control i sense control les despeses es disparen irremeiablement sense que coneguem els motius ni, en conseqüència, les solucions per evitar-les.

Per tant, el primer que caldria fer és determinar quins són els procediments que aplicaríem a cada un dels tipus de costos que volem controlar o reduir per tal de sectoritzar-los, aïllar-los i atacar-los. Es prou evident que les mesures no seran les mateixes per reduir les despeses de personal que per reduir les despeses estructurals.

Una vegada determinats els procediments cal rigor i constància en l’aplicació de les mesures adoptades.

Dels costos de finançament (interessos) i la necessitat d’endeutar-se ja he parlat en articles anteriors.

Dels costos sumptuaris (despeses luxoses i prescindibles) no cal dedicar-hi molt de temps, perquè justament per la seva naturalesa són totalment evitables i només s’han de considerar si existeixen superàvits econòmics. En la resta d’escenaris en que no existeixin superàvits no s’haurien de contemplar.

Respecte dels costos estructurals (llum, aigua, informàtica, lloguers necessaris per poder oferir serveis als ciutadans) cal plantejar-se si és necessari pagar lloguers d’edificis quan existeixen altres edificis municipals gratuïts. Cal plantejar-se si s’han de tenir els serveis dispersos en diferents edificis quan això ens aboca a incrementar les despeses bàsiques i mínimes necessàries per aconseguir que cada edifici pugui funcionar. Cal plantejar-se si s’apliquen les formes més eficients per reduir les despeses bàsiques sense que afectin al servei o si cal modificar-les. Cal plantejar-se si existeixen els controls efectius necessaris per evitar que les despeses vagin pujant desaforadament.

Respecte al quart tipus de costos, els de personal, valdrà la pena dedicar-hi més temps en un proper article, atesa la seva complexitat alhora de plantejar com reduir-los.

Proper Batec: REFLEXIONS SOBRE ECONOMIA MUNICIPAL (7) Sobre com reduir els costos de personal.

En un context econòmic amb una greu i profunda crisi que afecta a les famílies, empreses i, també, a les administracions públiques, amb importants davallades en els ingressos corrents, les solucions que s’han de proposar per apaivagar aquesta situació haurien de passar, obligatòriament, per intentar reduir la despesa corrent, més enllà que fixar-nos en reduir inversions o plantejar ingressos conjunturals que només poden resoldre una situació puntual, passatgera, que únicament podrà incidir en un o dos exercicis econòmics. Passat aquest exercici, o a molt estirar, aquests dos exercicis, el problema aflorarà de nou.

Per contra, és en la despesa corrent, la despesa estructural, sobre la que cal incidir per poder assentar una bona base sobre la qual poder construir una solida sortida a la situació de crisi.

Aquest plantejament que és vàlid per a famílies i empreses és especialment important aplicar-lo en l’administració pública atès que la seva no resolució implica, irremediablement, pujades d’impostos. Impostos que haurien de ser assumits per ciutadans que pateixen aquesta mateixa crisi i que, sent l'element més feble de la cadena, no tenen cap mecanisme que els permeti incrementar els seus ingressos.

Però per poder reduir les despeses corrents cal conèixer el punt de partida.

Tots hem sentit parlar que l’administració local ha d’assumir unes despeses que no li pertoquen, el que s’ha anomenat ‘ serveis impropis’.

Però, quines són les despeses obligatòries que a un Ajuntament li pertoca assumir?

Segons la legislació vigent –DL 2/2003, de 28 d’abril, TRLMRL de Catalunya– a Arenys de Munt, com a municipi de menys de vint mil habitants, li pertoca prestar obligatòriament els serveis de: enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d’aigua potable, clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació, conservació de vies públiques, control d’aliments i begudes, parcs públics, biblioteca pública, mercat i tractament de residus.

Per a la resta de serveis que l’Ajuntament presta no hi ve obligat. És una decisió política oferir-los o no. Una decisió política que molt sovint està lligada a les campanyes electorals i a les tan conegudes ‘cartes als reis’ que totes les formacions polítiques ofereixen quan no hi ha massa més a “vendre” a la ciutadania a canvi d'un vot. Malgrat tot, aquests serveis no obligatoris, potestatius, tenen un cost que l’hem d’assumir entre tots, els que voten aquests partits polítics i els que no.

Del darrer Pressupost Municipal per aquest any 2010, el cost dels serveis que l’Ajuntament d’Arenys de Munt realitza sense estar-hi obligat arriba gairebé fins als 2.200.000€.

D’aquest anàlisi no seria correcte concloure que aquest serveis s’han de deixar d’oferir, atès que per a alguns se'n reben subvencions d’altres administracions per dur-los a terme. Malgrat això, hi ha força serveis que, al no tenir l’obligació legal de realitzar-los, seria convenient plantejar a la població la possibilitat de deixar de prestant-los o reduir-los, si de la seva realització és pugues concloure que implica una apujada d’impostos per als ciutadans, per no tenir diners per poder-los realitzar, atesa la situació de crisi econòmica.

Aquesta consulta a la població seria en un acte de claredat, transparència i un bon exercici de participació popular i de reflexió col·lectiva.

Proper Batec: REFLEXIONS SOBRE ECONOMIA MUNICIPAL (6) Sobre com reduir costos.

Agost 2010

Josep Manel Ximenis

Regidor de l’Assemblea de la CUP d’Arenys de Munt

jmximenis@arenysdemunt.cat

L’ESTELADA UNA BANDERA DE COMBAT, ENCARA 100 ANYS DESPRÉS.

D’uns temps ençà hem pogut comprovar com la bandera estelada ha començat ha ser utilitzada de forma força habitual per amplis sectors de la nostra societat, especialment per joves i per persones descontentes de l’actual model nacional.

L’estelada, més enllà d’un significat estètic, té un clar significat ideològic que, a més d’estar basat en uns símbols molt concrets i específics, és el resultat del context polític i històric en el qual va néixer i en la influencia d’uns esdeveniments concrets que van afectar el seu esbós definitiu.

Inicialment tots sabem què és la bandera independentista, però hi ha molta més simbologia al darrera.

L’estelada és la senyera, quatre barres vermelles sobre fons groc, amb l’afegit, a la part superior, d’un triangle blau amb un estel blanc de cinc puntes.

En qualsevol bandera un estel solitari, independentment del nombre de puntes, simbolitza la llibertat nacional, la independència (la profusió d’estels en una bandera significa federalisme de diverses nacions, ex: Estats Units, Unió Europea).

El triangle equilàter, és el que va aparèixer durant la revolució francesa i significa: Llibertat, Igualtat i Solidaritat, a parts iguals. Aquest és un símbol inequívocament revolucionari, republicà i democràtic.

Cal destacar que, tant el triangle com l’estel, concretament el de cinc puntes (no el de quatre, ni el de sis -l’estel de David-, ni el de set puntes), són dos símbols que tenen el seu origen en la simbologia maçònica, que estava al darrera de la Revolució Francesa del segle XVIII.

El color blau del triangle significa el blau del cel, la humanitat, l’infinit. Aquest és el significat que se li va donar al color blau en la bandera americana, abans de la seva guerra de independència.

Caldria destacar que la senyera, la nostra senyera, quatre barres roges sobre fons groc, està considerada l’estandard encara en ús més antic d’Europa; per tant, el més antic d’occident.

L’estelada, que va ser utilitzada per primera vegada el 1918, pren com a model la bandera cubana. No hem d’oblidar que Cuba havia aconseguit la seva independència d’Espanya vint anys abans, al 1898 i representava un referent clar pels independentistes catalans, tenint en compte que els casals catalans a Cuba, tant el de Santiago com el de L’Havana, eren uns casals de forta vitalitat econòmica i referents polítics de patriotisme per a la resta de casals de sudamèrica i els de la diàspora Europea, tant per la quantitat de catalans que agrupaven, com per la seva radicalitat, com pel fet de comptar entre aquests catalans amb molts que havien participat a la guerra de Cuba al costat dels independentistes cubans en contra d’Espanya.

Amb anterioritat al 1918 ja havien existit banderes estelades: amb un estel al mig de la senyera (aquest és el primer disseny del qual es tenen evidencies gràfiques i és del 1908, per això ara celebrem el seu centenari), en un vèrtex, a fora o sobre un rectangle o un rombe amb fons blanc. Com a fet remarcable, s’ha de dir que els més de 5.000 voluntaris catalans que van participar amb les tropes franceses a la 1a Guerra Mundial, engalanaven les seves baionetes amb la senyera i un estel a la punta abans d’entrar en combat.

El disseny definitiu s’ha d’atribuir al grup d’independentistes dirigit per Vicenç A. Ballester. Aquest grup s’incrementà i adquirí una certa importància a partir del 1918, en un moment històric favorable com a producte de l’esclat d’independències que es produí a Europa (Finlàndia, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Estònia, Letònia, Lituània, Sèrbia i altres), gràcies al famós discurs del 8 de gener de 1918 del President americà Woodrow Wilson, en què s’enunciaven els Catorze Punts per preservar la pau mundial mitjançant el respecte a les minories nacionals, el dret dels pobles per a determinar lliurament llur futur i per crear la Societat de Nacions. 

Però va ser, especialment, l’exemple d’Irlanda, en guerra oberta amb Anglaterra des del 1916, el que decidí als independentistes catalans a disposar d’una bandera de combat que identifiqués clarament les aspiracions independentistes de Catalunya, tant per al mateix poble català com per a les potències estrangeres. També va aparèixer com a símbol de lluita contra tot el que significava de col·laboració amb l’opressor o de ‘conllevància’ amb el dèspota.

És a partir de l’acabament de la 1a Guerra Mundial (1918) que comença a aparèixer en diferents actes i manifestacions separatistes, així com en publicacions i manifestos patriòtics i en accions d’alliberament, com el complot de Garraf (1925) amb l’intent de voladura del tren en què viatjava el Rei Borbó Alfons XIII o en la temptativa d’invasió de Prats de Molló (1926). També és important destacar que els mítings d’en Francesc Macià estaven presidits per l’estelada i en l’acte de constitució del partit polític ‘Estat Català’ (18 de juliol de 1922) l’estelada hi era present i fou agafada com el símbol de l’organització política.

La gran mitificació que van fer la majoria de catalans de la figura d’en Francesc Macià va provocar que el seu ús s’expandís de forma considerable i que, també, fos utilitzada per la diàspora catalana amb gran profusió, des de Cuba a l’Argentina, des de Mèxic a França. Allà a on hi havia un casal català onejava l’estelada.

En un context de gran repressió i de falta de llibertats, entre 1918 i 1931, es van produir una gran quantitat d’aparicions de l’estelada i fets remarcables històricament. No els citaré tots, però hi ha un fet notable i força desconegut que és important recordar. Al 1928, a Cuba, es va aprovar la Constitució Provisional de la República Catalana (Constitució de L’Havana). Aquest és el primer document oficial que fa esment de l’estelada, un document que havia de convertir-se en la Carta Magna de la Catalunya independent. A l’article 3 s’hi diu: ‘La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix’.

Durant l’època republicana apareixeria amb certa assiduïtat en diferents publicacions i a, part d’Estat Català, hi van haver-hi altres formacions polítiques que la van fer seva. Després de la victòria feixista no va tornar a ser fins al 1940 que el Front Nacional de Catalunya (FNC), partit nacionalista radical que lluitava contra la repressió franquista, la tornés a utilitzar indistintament amb la senyera.

L’estelada representa un compromís intemporal ferm de combat i lluita per recuperar les llibertats perdudes durant la guerra de Successió (1701-1715), de tota la nació catalana (Països Catalans), així com un lligam amb totes les persones que van lluitar per no perdre-les i per reconquerir-les després i que no van caure en actituds genoflexes davant de l’opressor.

L’han fet servit o encara la utilitzen: Estat Català, Convenció per la Independència Nacional, Front Nacional de Catalunya, ERC, JERC, JNC i tot l’entramat de l’esquerra independentista al capdavant del qual hi ha la CUP utilitzen l’estelada vermella.

(Font:  llibre L’origen de la bandera independentista de Joan Crexell, editat per El Llamp, Barcelona 1988)

Josep Manel Ximenis i Gil